Aquest estiu, un cop més, els companys de la UEC hem decidit passar uns dies d'alta muntanya pels Alps. Després de la sortida de l'any passat, en què vam conèixer la vall de Saas a Suïssa i el seu impresionant circ de 4000s, els següent pas lògic era intentar el Mont Blanc, sostre d'Europa i bressol de l'alpinisme. Aquest cim ja em va captivar fa quatre anys quan em dirigia als Alps Italians pel túnel del Mont Blanc. En agafar un revolt de l'autopista de Chamonix, vam poder contemplar meravellats com s'aixecava aquella massa de neu i roques, resplandent i encisadora, gairebé 4000 metres per sobre nostre.

Novament vaig retrobar-la pujant al Gran Paradiso. A les 6 del matí, ja per sobre de qualsevol alçada del Pirineu, l'únic punt dels Alps que trencava la foscor era el Mont Blanc, il.luminat en els seus metres cimers, fent honor al seu nom de "Muntanya Blanca".

Després d'aquests precedents, eren moltes les il.lusions i ganes. Així, el dia 6 d'Agost, en Josep Lluch ("Sesibón"), Oriol Beltran ("el solitari"), Ramón Boter ("Emosón"), Toni Aniento ("Cho Oyu") i jo ("Hillary") vam dirigir-nos cap a Chamonix. Els primers dies van ser de mal temps, i l'únic a destacar fou una entrevista que ens van fer uns reporters del Periódico, que va sortir el diumenge següent. Sembla ser que l'opinió pública estava molt pendent del massís del Mont Blanc, doncs recentment hi havien hagut diversos morts, la majoria per les difícils vertents italianes, però.

Visitant el glaciar des Bossons, el més espectacular dels que es veuen des de Chamonix, vam poder contemplar els seus impressionants séracs i esquerdes, blancs al centre i bruts de terra allà on el gel i la pedra col.lisionen per formar les morrenes.

Un nou dia d'aclimatació ens porta a la Petite Aiguille Verte, un petit esglaó en la díficil escala que mena a l'Aiguille Verte (4122m, un cim que s'ha de fer !). Permeteu-me que obviï els fets negatius (la gentada inacabable, les cordades que es creuen), i em centri en el positiu : les vistes de la Verte, amb l'Aiguille Sans Nom (3982) a tocar, i les totpoderoses parets de les Drus (3750), esmolades com dagues i inaccessibles, amb una caiguda a plom fins al Mer de Glace de no menys de 2000 metres.

El temps sembla que s'arregla i això ens engresca. L'endemà dia 9 decidim intentar el Mont Blanc de Tacul. Ens llevem a les 4 del matí i a les 6 agafem el telefèric, que en menys de 20 minuts supera un desnivell de 2800 metres i ens deixa al cim de l'Aiguille de Midi (3842). Sortim a l'exterior per un túnel de glaç. A mà dreta (S) es divisen les formidables parets de neu i glaç de l'Aiguille Blanche (4112), el "4000 dels 4000". La Dent du Géant (4013) ens contempla al davant (E). Ens encordem i iniciem el descens que ens durà al coll de Midi (3550). És un gran plateau de neu, una mica per sota del refugi de les Cosmiques (3600), parada obligada pels qui pretenen fer la integral Tacul-Maudit-Mont Blanc.

Des d'aquí es veu el cim, amb tota la ruta ben marcada per les diferents cordades. El cim, però, ens l'haurem de guanyar, doncs hi ha importants esquerdes en alguns trams. Superades aquestes, ens plantem a 4200 i grimpem per terreny mixte els metres finals, coronats per una creu (4248). Per alguns és el primer 4000, per altres el cim més alt que hem fet. Totes les mirades, no obstant, es dirigeixen cap al sud. Darrera el difícil i aeri Mont Maudit (4465), sorgeix el que ha de ser el nostre objectiu culminant, el Mont Blanc. S'endevina tota la ruta : l'Aiguille de Gôuter, el Dom de Gôuter, el Refugi de Vallot, l'aresta de les Bosses i el cim.

Fem un parell de jornades de descans, que aprofitarem per visitar la Mer de Glace, el glaciar més llarg d'Europa (14 km), amb una fondària mitja de 400 metres. Si bé no és ni de bon tros tan espectacular com el de Bossons, aquest permet caminar-hi per sobre, com si d'un camí de muntanya es tractés, amb fites i tot. Només quan piquem a terra ens adonem que a sota no hi ha tartera sinó gel pur i dur, negre degut a l'espessor. Al davant nostre, vertical i tallat amb ganivet, l'impressionant esperó Walker de les Grandes Jorasses (4208) domina l'entorn. A dreta i esquerra, les agulles de Chamonix i les Drus ens recorden que les formes arrodonides del Mont Blanc són l'excepció en aquesta vall.

La previsió metereològica (la "Méteo") indica que el dia 13 farà bon temps. Ens arrisquem i decidim trucar, a veure si al Refugi de Gôuter hi ha places, "even under the tables" -els dic. "Rien de rien" -em responen- : "avec des tentes". Com no volem pelar-nos de fred dormint en tendes a més de 3800 metres d'alçada, prenem una decisió salomònica : pujarem a Tête Rousse (el refugi inferior) el primer dia, per l'endemà intentar l'atac al cim salvant gairebé 1700 metres de desnivell en una jornada, amb grimpada nocturna inclosa.

Arribem al refugi (3167m) i esperem tota la tarda perquè ens serveixin el sopar de les 7. No va valdre la pena esperar, doncs el sopar fou minse. Possiblement la gent es pren aquest com un refugi intermig per anar a Gôuter, de manera que no necessiten grans àpats. Anem a dormir a les 8.30 i ens llevem a les 12.45 del dia 13 d'agost. Dormim horriblement, passant una calor espantosa i amb el problema afegit de l'alçada i la gresca dels veïns. Fem un sopar-esmorzar i comencem a pujar a ¾ de 2.

Encara mig adormits, iniciem la part més perillosa i difícil de l'ascensió : el "Death Gully" o Couloir de la Mort, un con de dejecció de 700 metres d'alçada i més de 40º d'inclinació, que canalitza directament cap al camí les pedres que deixa caure la gent. Si bé el tram perillós és relativament curt, les velocitats que agafen els rocs són considerables. Passem aquesta zona i comencem a grimpar per un tram pendent però molt segur, força equipat amb cordes fixes. A mitja pujada, sentim un terrabastall increïble que dura prop de dos minuts: un gran allau de pedres s'ha desllissat pendent avall, arrossegant-ne de noves per efecte dominó i trencant el silenci de la nit.

Finalment arribem a Gôuter a les 4.15, ens posem grampons i iniciem els darrers mil metres de desnivell. No molt per sobre del refugi veiem fins una vintena de tendes, cosa que confirma que el refugi és ple a vessar. Seguim caminant i contemplem un cel negre, ple d'estels, un firmament perfecte només trencat per algun estel fugaç, molt habituals en aquesta època. Per sota, un altre tipus de llums dibuixen la silueta de la muntanya : són els alpinistes amb els seus frontals, camí del cim.

Passem pel davant del refugi-vivac del Vallot, a 4362 m, antigament un observatori meteorològic de luxe d'un excèntric personatge, amant a parts iguals de la muntanya i l'astronomia. Són quarts de set i estem sota zero, el fred apreta i ens encordem. Sota un cel de color blau i vermell que em captiva, ataquem els darrers metres, mentre els grampons grinyolen i es queixen en mossegar el gel dur.

Al davant tenim l'aresta de les Bosses, amb forts pendents a dreta (Itàlia) i esquerra (França). Si bé aquesta és ampla, cal vigilar, doncs les idees comencen a espessir-se i una estranya sensació de son ens envaeix. Els metres finals, els més aeris i bonics, esperem impacients mentre les cordades baixen del cim. Fem les darreres passes i arribem a dalt, a les 8.35. Podem contemplar com, efectivament, el cim és molt pla i ample, ... i no hi ha res més amunt. Som al cim del Mont Blanc, 4807m d'alçada.

Aquella referència, omnipresent, que havíem vist des del cim del Gran Paradiso, Alphubel, Mont Blanc du Tacul, ... ara ja no ens guia : hi som al damunt. Mirant al voltant, només alguns cims queden per sobre del mar de núvols, però tots queden sota nostre : a mà esquerra (N) divisem el Tacul i el Maudit. Més al fons, l'Aiguille Verte i les Grandes Jorasses. Molt enllà (N-E) el Cervino i Monte Rosa semblen dues illes. Al darrera nostre queda l'Aiguille de Bionassay (4052) amb la seva formidable aresta, referència obligada mentre baixem.

Iniciem el descens amb el pensament posat en el corredor de pedres. Baixant del refugi de Gôuter, els rocs cauen a voluntat, saltant com si fossin vius, endimoniats, imposant la seva llei sobre els mortals. Només es tracta de que, quan hom passi, estiguin de bones...

La sort ens acompanya i passem el tram difícil. Com deia Kurt Diemberger : "ara ja no pertanyem a la muntanya, ara la muntanya ens pertany" : hem fet el cim i hem baixat segurs.

-Excursió realitzada entre els dies 6 i 15 d'agost de 1997.-

Pàgina creada el juny de 1998.